Fa gairebé quatre anys vam quedar
embarassats del nostre primer fill, el Marcel. El Robert i jo vam decidir
tenir-lo en un hospital, ens agradava la idea de tenir un part natural i
respectat, però la por i la ignorància no van voler que ho féssim a casa o en
una casa de naixements, i per tant, el Marcel va néixer a l’hospital Quiron de
Barcelona, de manera medicalitzada, amb epidural, oxitocina i ventosa entre
altres. En el moment vam estar contents, teníem el nostre primer fill amb
nosaltres i tot estava bé. Tot i així, amb el temps, vam analitzar, des de la
distancia, com havia anat tot, i de seguida ens vam donar que el respecte del
que parlàvem al principi, no havia estat el més predominant. Però no tot el
reflexionat després és negatiu, ja que això ens va fer agafar molta força per
si mai teníem un altre fill fer les coses de manera diferent.
Dos anys més tard vam quedar
embarassats de la nostra segona filla, la Magalí, i des del principi vam tenir
molt clar que naixeria en una casa de parts i que seria un part natural i
respectat, tant per nosaltres, com per ella com per les persones que ens
acompanyessin.
A Guissona coneixíem algunes
persones que havien tingut els seus fills en cases de naixements i ens vam
informar. També coneixíem a la Marina, una doula, mare de dos nens, coneguda i
amiga des del part del Marcel, que també ens va donar més informació. Ella ens
va explicar la seva feina i ens va parlar de la casa de naixements d’Igualada,
Aura Naixements, dirigida per la M. Teresa. El Robert i jo vam fer-hi una primera
visita per informar-nos i des del primer moment vam tenir clar que volíem que
la Magalí nasqués en aquell entorn.
Des de llavors vam anar fent el
seguiment de l’embaràs i la preparació al part amb la M. Teresa i la Marina, i
cada cop teníem més ganes que nasqués la Magalí i tenir-la en aquella
companyia. Amb el Robert no sabíem perquè, però cada cop que anàvem a Igualada
a veure la M. Teresa sortíem amb molta sensació de pau i sabent que les coses
sortirien molt bé.
Finalment, el dimecres 20 d’agost
al vespre, la Magalí va decidir que era el moment d’arribar, i a les 21 hores
va començar a manifestar-se. Van aparèixer algunes contraccions més fortes de
les habituals i vam decidir començar a organitzar-nos. Els tiets van donar el
sopar al Marcel, mentre arribaven els avis i nosaltres acabàvem de fer maletes.
Vam explicar la situació al Marcel i va marxar amb els avis molt content
esperant la seva germaneta. La Marina va preparar una infusió, vam menjar una
mica, i en veure que les contraccions cada cop eren més intenses i havent
parlat amb la M. Teresa, vam decidir marxar cap a Igualada. El viatge en cotxe
es va fer llarg, les contraccions eren seguides i intenses, ja notava que la
Magalí no tardaria en arribar.
En arribar a Igualada la M.
Teresa i l’Àngel (el seu marit) ja ens esperaven amb tot a punt. Dalt del pis
l’olor ja era diferent, tot estava a punt per rebre la Magalí. Jo vaig tenir la
necessitat de despullar-me, notava que faltava molt poc. La M. Teresa va
valorar la situació i de seguida vaig poder-me posar de genolls per passar les
últimes contraccions ben abraçada al Robert que m’aguantava amb força i
serenitat, escoltant els meus crits. Al cap de poc, la Magalí em va demanar
canviar de posició, aixecar una cama i posar-me dreta. Es van trencar les
aigües i de cop i volta vaig deixar de notar aquell mal de ronyons que va
canviar per una necessitat molt forta d’empènyer. Hi va haver uns moments que
vaig creure que no podria continuar amb la situació, realment la sensació de
mal era forta, però les paraules del Robert, la M.Teresa, la Vicky ( apareguda
sense notar-la, però molt benvinguda) i les de la Marina em van ajudar a
continuar, i sobretot la força de la Magalí que notava dins meu i que em deia:
MAMA vull sortir!!!
Les ganes d’empènyer van ser molt
fortes i amb algunes empentes i després de sentir una cremor molt forta el cap
de la Magalí va aparèixer i al cap de poques empentes més ja era amb
nosaltres!! Tenir-la als braços va ser fantàstic, tot aquell esforç per part de tots va valdre molt la pena, ho
veig cada dia quan la miro. Ara ja només quedava expulsar la placenta i cosir,
que va ser una mica complicat, però la concentració i la bona feina de la M.
Teresa van arreglar-ho tot.
Ja per acabar em queda donar les
gràcies a algunes persones. En primer lloc a la meva filla per ensenyar-me el
camí i ajudar-me a portar-la al món. Gràcies al meu marit Robert per
recolzar-me durant tot l’embaràs i part, fins hi tot quan algunes persones no
creien en nosaltres i ens feien dubtar, per donar-me la seva força el dia del
part i ajudar-me a empènyer escoltant els meus crits, i sobretot per ser el
pare dels meus fills i fer-ho molt bé. Gràcies a la M. Teresa per obrir-nos les
portes de casa seva, oferir-nos la seva pau i tranquil·litat, confiar en
nosaltres i ajudar-nos tant el dia del part, va ser vital. Gràcies a la Marina
per recolzar-nos durant el procés i el mateix dia, per tots els massatges i les
paraules encoratjadores. Gràcies a la Vicky per arribar en el moment precís i
ajudar en tot el que va fer falta i per les seves paraules de suport. En
definitiva gràcies a tots els que ens han acompanyat.
SARA
Com a pare voldria escriure unes
quantes ratlles. La meva dona ho ha dit
tot molt be, però jo també voldria ficar el meu granet de sorra.
La impressió primera de la casa
de parts, hem va sembla que entrava al cel. No us podeu imaginar la tranquil·litat
que desprèn el poder parlar amb la M. Teresa i L’Àngel, descobreixes que estàs
en un altre món. Realment el poder tenir la Magalí a la casa de parts Aura es
va fer molt fàcil, no estava gens nerviós, sabia que estava en bones mans.
Durant totes les visites que vam fer al prepart van servir de molta ajuda.
Però realment la persona més
valenta de tots és la MARE. Els homes no estem preparats. Vull felicitar totes
les Mares del món, en especial la meva dona per la valentia que va treure en un
moment tant important de la vida. Viure
en primera persona aquets moment únic de la vida, ho recomano a tots els pares.
La Magalí em va fer plorar una bona estona, feia molt de temps que no tenia un
sentiment tant profund.
Gràcies M. Teresa, Vicky, Marina,
Àngel. Si tornem a repetir, ja se l’equip de persones que he de triar pel part
del meu fill/a.
ROBERT
El dia que
vaig parir a casa, la seva arribada em va servir d’elixir! La meva Doula era allà...
ja podia deixar-me totalment. I així va ser. Una hora després i amb els seus
massatges i xiuxiuejos del cant de la “a”, vaig parir el meu fill!
