OCTUBRE

Fa uns dies vaig comaprtir aquesta imatge al meu Facebook amb les paraules que segueixen:

Octubre es el mes en el cual recordamos a todos esos bebés que se marcharon demasiado pronto.
Octubre es el mes en el cual recordamos a todas esas familias valientes que navegaron en las aguas de un duelo a menudo incomprendido y silenciado.
Octubre es el mes en el cual recordamos el vacío y todos los sentimientos con él relacionados.
Octubre es el mes en el cual recordamos honrar a todas esas pequeñas grandes almas que vinieron, se fueron y nos dejaron con una infinidad de porqués.
Octubre es el mes en el cual regresamos a ese instante donde la vida y la muerte han aparecido juntas.
Octubre es el mes en el cual intentamos devolver luz a la oscuridad.

Hay ciertos acontecimientos en la vida que son imposibles de evitar, simplemente ocurren, la diferencia es la soledad con la que te tienes que enfrentar...así que Octubre es el mes en el que le echamos cara a la soledad y damos sentido a las muchas lagrimas caídas.

Fins ara ha estat compartida més de 150 vegades i va a més.

D'això en dedueixo que hi ha encara molta, moltíssima, necesitat de visibilitzar aquest tipus de dol... bé doncs aquí estem, fent el que podem per fer visible el dolor de moltes famílies i d'aquesta manera reconfortar els seus cors a través del caliu i el reconeixement de la seva fortaleza. 

Després d'un llarg silenci

Avui, després de molts mesos, torno a treure el cap en el meu blog, torno a escampar alguna paraula, a sembrar noves reflexions.

Han sigut mesos intensos, des de que vaig publicar per ultima vegada, mesos farcits de molts canvis.

Han sigut mesos marcats per aquella sensació de "corre corre" que no et deixa ni tan sols pensar i ara, que el riu ja no està tan esbravat, les paraules flueixen soles.

Han sigut mesos en els quals obligatòriament he hagut d'acabar coses pendents i començar-ne d'altres noves, he hagut d'abandonar un lloc per desembarcar en un altre que, poc a poc, vaig sentint cada cop més meu.

En aquests darreres mesos he seguit com sempre amb les meves lectures, formacions i actualitzacions, he conegut persones noves i n'he deixat marxar d'altres. 

He estat molta activa al meu facebook (Marina Rinaldi Doula) on, quan he pogut i ho he sentit, he compartit breus reflexions.

Les mudances t’obliguen a posar la teva vida en caixes... a fer-la cabre en elles...Així que he hagut de fer molta neteja, llençant i regalant tot allò que era superflu. 

Remenant entre les meves coses, he trobat un munt de cartes i notes d’agraïment  de part de belles persones que han format part d’aquest capítol de la meva vida que s’acaba de concloure. He provat inevitablement un parpelleig al cor.

Això m'ha ajudat força a fer més ordre dins meu, a prioritzar, a ficar cada cosa al seu lloc, a desaferrar-me de lo material i a donar importància a tot allò que realment ho mereix. 

Em sento més lleugera i aquesta lleugeresa m'ha permès veure les coses sense aquell vel borrós davant.

En aquests mesos m’he donat compte que puc viure amb molt menys del que tinc, que el meu tresor material més preuat són els meus llibres i que l’amor que porto dins el puc escampar allà on sigui.

També he aprés que la meva estructura interior, aparentment rígida i ocasionalment quadriculada, és necessària per sostenir la meva extrema flexibilitat. 

Crec que arriba un moment en la vida en el qual l’imprescindible es torna prescindible i d’això només te n’adones quan navegues en aigües desconegudes.

Per això li agraeixo a la meva “inconsciència” d’haver-me allunyat d’una zona que molts definien erròniament "zona de confort", dono infinitament gràcies a la meva “inconsciència” d’haver-me empès a un pas més enllà de la meva por al canvi, perquè allà/aquí he tornat a trobar-me amb una vella amiga apreciada i que donava per desapareguda: la valentia.

Aquests últims dies he vist néixer una nova família i he acompanyat una mare mentre una nova vida s’obria pas a la terra a través d’ella. 

Una criatura que neix és sinònim d’esperança i em sento afortunada de poder presenciar, en un part/naixement, l’encarnació d’aquesta esperança.

Quanta màgia en aquests últims mesos...i quanta encara n’ha d’arribar! doncs m’assec i l’espero amb els braços oberts.

Visca la vida viscuda des de el sentir!

Pau,Amor i Salut a tothom.

(Seguiu-me al facebook que allà sóc més activa)