(Abans de començar a llegir aquest nou escrit, farcit de
reflexions, us recordo que el català no és la meva llengua materna, per tan, si
trobeu algun error d'ortografia, gramàtica, sintaxis etc. etc. no us hi fixeu
massa, si us plau, aneu més enllà i deixeu-vos portar per les sensacions que a
través d'aquest escrit us vull transmetre). Som-hi....
Fa uns dies estava ordenant fotos i, al tornar a mirar aquesta,
se'm van despertar un munt de sensacions.
No me'n vaig donar conte mentre la tiraven... i recordo que
va ser una grata sorpresa quan la vaig trobar, uns mesos desprès.
Aquí el petit tenia 3 anys i al "gran" li faltava
poc pels 5.
Uns mesos abans havia perdut un dels meus bebès desprès de
gestar-lo durant 14 setmanes.
Em trobava francament cansada física i mentalment i
emocionalment molt fràgil.
Tot se'm feia una muntanya. Em queixava molt per tot i em
costava ensenyar un somriure.
No obstant això, en cap moment havia perdut el meu esperit
bataller i, des d'algun lloc remot dins meu, treia les forces per tirar
endavant.
Les nits eren eternament fosques, el petit es despertava
molt molt molt sovint. Les vam provar totes (excepte el mètode Estivill), res
va funcionar i res va canviar fins complir els 4 anys.
El gran era, a la seva manera, encara molt demanant a causa
d'un desenvolupament neuronal lleugerament més lent que només ara, passats uns
anys, hem descobert.
L'entorn, com sovint acostuma a passar, no entenia en
profunditat què hi havia al darrere d'aquella cara cansada, el més fàcil per
tothom era suposar, deduir, opinar.
El problema no era el meu fill petit que es despertava cada
2 hores, el problema era que el meu bioritme estava tan alterat que no em
tornava a adormir entre un despertar i l'altre (i lo pitjor era no tenir un
company al costat a qui demanar un relleu).
El problema no era el meu fill gran que amb 5 anys encara em
demanava com un nen de 2, el problema era que em faltaven les forces (físiques
i mentals) i la paciència per donar-li la meva presencia plena i incondicional.
Les persones més properes no van saber com acompanyar-me i
no les jutjo per això, senzillament els consells gratuïts, donats en bona fe i
des de el "jo en se més que tu", em feien tancar encara més en mi
mateixa i feien augmentar la meva incapacitat de demanar ajuda.
El meu marit eternament absent, de dia i de nit, per motius
de feina, intentava ser present a la seva manera, carregant petites quantitats
de responsabilitats quan hi era i exercint la seva paternitat com podia, com
sabia i fins on el seu instint i sentit comú li permetia.
No hi ha més personatges en aquesta historia, no sento poder
incloure cap altre actor més, perquè en aquella solitud érem jo i només jo amb
els meus pollets els protagonistes...els demés? Comparses.
I ara, asseguda davant de l'ordenador i mirant des de una
altra òptica tot aquell caos, penso que va ser una de les èpoques més
productives de la meva vida... la nova jo que ja portava temps gestant-se
s'obria pas per néixer.
Sense haver passat per aquella època tan fosca, no seria la
que sóc ara, no entendria ni sentiria com sento i percebo les coses ara, no
acompanyaria amb el mateix grau de compassió.
La meva visió de la maternitat seria ben diferent i
possiblement no arribaria a entendre ni a descobrir l'existència de certes
ombres que l'acompanyen.
M'ho miro tot amb perspectiva, com si d'una pel·lícula es
tractés, rebobino, tiro endavant, poso en pausa i segueixo. Quin sentit tindria
el passat si no aprenguéssim dels fets? quin sentit tindria la nostra vida si
no compartíssim les nostres descobertes amb els demés?
Una Doula acompanya també des de la seva fragilitat
transformada en fortaleza.
Em sento sovint com una gallina amb els meus pollets que em
segueixen a tot arreu...algun dia deixaran el corral, però de moment es queden
a sota de les meves ales...ales que no em permeten volar però sí abraçar-los,
protegir-los i escalfar-los.
