Recordo perfectament que un dels meus malsons més recurrents era tenir una aranya dins del llit...la qual cosa m'imobilitzava literalment.
Els anys van anar passant i la nena va devenir noieta i finalment dona. Aquella nena va passar de ser filla a ser mare i el temps van curar fòbies i va brindar aprenentatges.
Ara fa 7 anys, aproximadament, vaig anar a viure en una casa on les aranyes "feien bastant la seva". N'hi havia de totes les espècies, colors i tamanys...va ser tot un repte per mi aprendre a conviure, més o menys pacificament, amb aquelles bestioles.
La qüestió és que alguna cosa inesperada va passar allà, durant aquella convivència inusual i forçada.
En el meu intent compulsiu de treure teranyines un dia, desesperada i cansada, em vaig parar a mirar com una d'aquelles criatures diminuta teixia silenciosament, de forma ràpida i metòdica, la seva xarxa. Em va fascinar.
Li vaig trobar elegància, senzillesa, perseverança, determinació, superació, connexió amb la seva saviesa instintiva... vaig provar un profund respecte per aquella insòlita "amiga" teixidora i en el moment en que la vaig honrar el meu pànic a les aranyes va desapareixer.
Anys més tard vaig entendre que amb aquella bestiola hi compartia i segueixo compartint moltes virtuts. La vida des de sempre m'havia estat enviant senyals i em va conduir, passet a passet, fins al meu lloc en aquest infinit univers...
El meu lloc és al costat de les dones, acompanyant-les en la seva transició de filla a mare i en cada transició que la maternitat comporta.
Em vaig agafar fort a la meva vocació i amb total confiança m'hi vaig entregar en cos i ànima.
I com les aranyes jo també teixeixo. Teixeixo benestar i serenitat, teixeixo vincles necessaris entre dones, teixeixo interconnexions màgiques, elàstiques i resistents alhora.
L'aranya no perd el temps en el seu teixir, no es perd en ximpleries, perquè l'aranya sap que la xarxa és la seva vida, la seva casa, el seu lloc en el univers.
Les dones també necessitem xarxa més del que ens pensem.
Un canvi social, que ens torni a donar el lloc que realment ens pertoca, és necessari.
De quin lloc parlo? Doncs d'un lloc simbòlic i alhora tangible, que ens posiciona ni a dalt, ni a baix, ni al costat de ningú... senzillament al centre...aquest és el lloc que cada dona hauria de tenir en aquesta societat, on desafortunadament la mirada segueix sent androgenica, patriarcal i capitalista.
I aquí, en aquest centre hem de tornar a posar, entre tots i totes, a les mares, punt de partida de cada nou ésser humà.
Mentre que per un costat seguim treballant per fer realitat aquest canvi social, hem de seguir treballant amb i per a elles, sostenint-nos, unides en xarxa, connectades físicament, virtualment, fins que la transformació esdevingui realitat.
És urgent apoderar les dones a fi que, des de aquest centre i connectades cada una amb el nostre propi centre interior, podem expandir consciencia i amor.
