Avui he plorat la mort d’un fill que no és meu

Avui he plorat la mort d’un fill que no és meu. Avui he plorat la mort d’una nena nascuda morta ara fa 20 anys.

Ell, un home de més de 50 anys, amb el cabell blanc, rialler i bromista. La meva pregunta no era impertinent, però de cop i volta el seu somriure s’ha enfosquit... senzillament preguntava si només tenia un fill.

La seva resposta, congelada i congelant, em va arribar directa al cor: “desprès del meu primer fill, ens va néixer una filla morta”.

D’entrada em pensava no haver entès bé (no és un tema que les persones acostumen a soltar amb facilitat)... i amb cara de idiota li dic “perdona? què has dit?” i llavors és quan, obrint-se de bat a bat, em comença a explicar la seva historia, la historia d’una família feliç esperant un segon fill, la historia d'una mort inesperada i d'una vida acabada abans de néixer. 

“Volia tenir-ne 3 o 4 de fills però desprès d’allò que ens va passar vam decidir que amb un ja era suficient”.
“Ningú ens va explicar perquè la nostra filla havia mort, van obligar la meva dona a parir sense anestesia i sense acompanyament emocional, va ser una tortura per a ella".
"Ningú ens va assessorar desprès i quan vam arribar a casa qualsevol cosa ens parlava del que ja no teniam”.

Vint anys desprès d’aquella mort, les paraules d’un pare em commouen tant que no puc parar de pensar-hi...i el que més m’entristeix és que la realitat que ell em descriu no és una realitat del passat, és una realitat actual. De vegades no podem evitar la mort però és imprescindible donar un bon servei de suport.

Les conseqüències d’un dol mal elaborat, mal acompanyat, fan que el trauma es cristal·litzi dins del cor, dins de la psique, dins de l’ànima de qui ho viu.  

Em pregunto doncs, quina direcció hagués agafat la vida d’aquella família si haguessin elaborat de la forma adequada el seu dol, em pregunto amb quin estat d’ànim ara explicaria aquesta trista historia, em pregunto si aquest to de resignació en la seva veu, podria haver sigut un to d’acceptació, perquè hi ha MOLTA diferència entre resignar-se i acceptar... molta diferència.

La vivència que he tingut avui remarca encara més la importància del suport entre iguals... de fet no n’he dubtat mai!!!

És extremadament important proporcionar espais on aquestes famílies puguin abocar els milers de “per què” que els envaeixen, espais on parlar obertament del seu propi dolor, de la mort, de lo injusta que és la vida, un espai on “no haver d’aguantar el tipo”.

En aquests espais pot ser que no trobaran respostes (o sí) però aquí el dolor es dilueix i al menys durant unes hores el cor descansa.