Avui, després de molts mesos, torno a treure el cap en el
meu blog, torno a escampar alguna paraula, a sembrar noves reflexions.
Han sigut mesos intensos, des de que vaig publicar per
ultima vegada, mesos farcits de molts canvis.
Han sigut mesos marcats per aquella sensació de "corre
corre" que no et deixa ni tan sols pensar i ara, que el riu ja no està tan
esbravat, les paraules flueixen soles.
Han sigut mesos en els quals obligatòriament he hagut
d'acabar coses pendents i començar-ne d'altres noves, he hagut d'abandonar un
lloc per desembarcar en un altre que, poc a poc, vaig sentint cada cop més meu.
En aquests darreres mesos he seguit com sempre amb les meves
lectures, formacions i actualitzacions, he conegut persones noves i n'he deixat
marxar d'altres.
He estat molta activa al meu facebook (Marina Rinaldi Doula)
on, quan he pogut i ho he sentit, he compartit breus reflexions.
Les mudances t’obliguen a posar la teva vida en caixes... a
fer-la cabre en elles...Així que he hagut de fer molta neteja, llençant i
regalant tot allò que era superflu.
Remenant entre les meves coses, he trobat
un munt de cartes i notes d’agraïment de part de belles persones que han format part d’aquest
capítol de la meva vida que s’acaba de concloure. He provat inevitablement un
parpelleig al cor.
Això m'ha ajudat força a fer més ordre dins meu, a
prioritzar, a ficar cada cosa al seu lloc, a desaferrar-me de lo material i a
donar importància a tot allò que realment ho mereix.
Em sento més lleugera i
aquesta lleugeresa m'ha permès veure les coses sense aquell vel borrós davant.
En aquests mesos m’he donat compte que puc viure amb molt
menys del que tinc, que el meu tresor material més preuat són els meus
llibres i que l’amor que porto dins el puc escampar allà on sigui.
També he aprés que la meva estructura interior, aparentment
rígida i ocasionalment quadriculada, és necessària per sostenir la meva extrema
flexibilitat.
Crec que arriba un moment en la vida en el qual l’imprescindible
es torna prescindible i d’això només te n’adones quan navegues en aigües desconegudes.
Per això li agraeixo a la meva “inconsciència” d’haver-me
allunyat d’una zona que molts definien erròniament "zona de confort", dono
infinitament gràcies a la meva “inconsciència” d’haver-me empès a un pas més
enllà de la meva por al canvi, perquè allà/aquí he tornat a trobar-me amb una vella
amiga apreciada i que donava per desapareguda: la valentia.
Aquests últims dies he vist néixer una nova família i he
acompanyat una mare mentre una nova vida s’obria pas a la terra a través d’ella.
Una criatura que neix és sinònim d’esperança i em sento afortunada de poder
presenciar, en un part/naixement, l’encarnació d’aquesta esperança.
Quanta màgia en aquests últims mesos...i quanta encara n’ha
d’arribar! doncs m’assec i l’espero amb els braços oberts.
Visca la vida viscuda des de el sentir!
Pau,Amor i Salut a tothom.
(Seguiu-me al facebook que allà sóc més activa)
