En aquesta societat existeixen
milions de tipus de criança diferents, existeixen milers de teories sobre com
hauríem de criar i també incalculables mètodes aplicables (més o menys
respectuosos amb l’infant) que solen ser bastant estàndard i que solen ser
dictats per psicòlegs i/o persones que acabem etiquetant com a “experts” i en
els quals posem tota la nostra confiança.
Cada vegada més la criança dels
fills s’està tornant més articulada i complexa i menys instintiva e intuïtiva.
Aquí sorgeix la meva reflexió.
Els pares necessitem aprendre a
criar i ho fem a partir de la teoria. Llegim, mirem documentals i programes,
participem a xerrades i conferències i esperem que un “expert” ens resolgui els
nostres problemes.
Estem bombardejats d’informació, a
vegades contrastant, en tenim tanta que a vegades gastem temps i bona part de
les nostres energies mentals per entendre quina forma de criança ens agrada més
i s’acosta més a la nostra visió de la vida i de les coses, gastem temps en comparar
teories fer barreges entre elles i a vegades caiem en l’error d’aplicar algun “mètode”.
Personalment he llegit desenes de llibres, participat a desenes de
tallers, conferències i xerrades, cursos de formació, he aprés moltíssim i ho
tornaria a fer.
A més a més aconsello a totes les
parelles d’estar al dia, en la societat en la que vivim no ens podem permetre
estar desinformats...però... també és cert que es dóna molta poca èmfasis a
l’instint innat de criança que viu dins dels éssers humans... jo crec
profundament en aquest instint el qual ens permet cuidar i educar les nostres
criatures sense l’ajuda de cap “manual” i guiats només pel que ens dicta la intuïció.
Però una cosa és ben certa, l’instint i la intuïció els tenim
endormiscats...per què?
En primer lloc la relació amb els fills
en molts casos manca de “temps de qualitat”, de “estar sense fer” i només això
permet “l’observació atenta” i
consegüentment entendre en profunditat les necessitats de l’infant.
En segon lloc, també penso que en molts casos no hem vist mai criar, pot
ser no hem tingut mai la possibilitat de bressolar un bebè, parlar amb un nen/a
de 3 anyets etc.
Crec que en el fons, a les parelles
que encara no són pares els falten referències, bones o no tan bones (perquè aquestes
també serveixen per entendre el que no volem per a nosaltres), els falta experimentar
amb la maternitat/paternitat, els falta “mullar-se” amb vivències, sensacions,
sentiments, anècdotes i “truquets”, els falta escoltar històries dures de
problemes resolts o no. En definitiva falta veure bebès, nens i nenes integrats
en la quotidianitat de qui encara no és pare, de qui, possiblement, per decisió
personal mai ho serà...però... considero que necessitem infants al nostre
voltant perquè de ells s’aprèn i s’aprèn molt més del que ens pensem.
Abans de ser pares, hauríem de
poder practicar i experimentar amb els més petits, de forma molt casual i a
l’hora normal...malauradament això és un pel complicat en la societat en la que
vivim ja que, el món dels adults i dels infants solen està separat.
Despertar la intuïció està a la
base d’una bona criança i despertar la confiança en les nostres capacitats n’és
la clau... per això és molt importat la feina de tots els professionals que,
d’una forma o altra, fem una labor de prevenció a través de la conscienciació.
També és important entendre els
diferents rols que tenen la mare i el pare, és important ajudar-se mútuament
sense oblidar la diversitat biològica entre home i dona, perquè hi és, és real
i tangible i ,per tan, les funcions biològiques que esperen a cadascú . És
necessari instaurar un bon vincle afectiu amb la criatura abans de néixer,
donar-se temps d’adaptació, calma emocional, saber buscar ajuda i, sobretot, saber
a qui demanar-la.
Un fill mai ve sol, sempre ve
acompanyat amb un paquet de responsabilitats, cal tractar-lo amb amor, respecte
i comprensió, però una bona criança comença per un mateix... hem de ser capaços
de tractar-nos amb amor, respectar les nostres necessitats individuals, ser
comprensius, acceptar-nos, perdonar-nos, etc...
Criar és un treball interior
brutalment potent, infinitament maco i si comencem aquest viatge amb la
motxilla més lleugera, eliminant pesos inútils del nostre passat i del nostre
present, acabarà sent el camí més gratificant de la nostra vida.
