Gràcies Eila i gràcies Max

El meu camí i el de la Eila es van creuar "casualment" quan ella estava embarassada de 16 setmanes. Va ser molt bonic acompanyar-la (a vegades des de el silenci i la pura presència) en el seu procés de apoderament.
Desprès d'haver experimentat "el Bonding Intrauterí" va compartir, el dia 15 de maig del 2015,aquest llarg comentari en un grup de mares.
Aquí us deixo les seves paraules dolces com la mel i amb la foto del Max, fruit d'aquest apoderament.

Marina, m'encanta aquest post! Voldria donar el meu punt de vista sobre aquest projecte, el Bonding intrauterí, com algú que ha pogut gaudir de la consciencia d'aquest vincle.
Abans d'aquest embaràs vaig perdre dos petitons. Van marxar sense avisar, en silenci. I va ser per mi un cop molt dur, però alhora enriquidor.
Despres d'un any de treballar en el dol pels meus petits, de superar una a una les seves fases, el Max va arribar al meu ventre, amb tota l'alegria del món en el seu ser. Us podeu imaginar el que sentia, una barreja d'emocions estranya, dolça si, però alhora plena de por, de temor, que sovint no sabia com canalitzar.
Sempre vaig pensar que trobar a la Marina no va ser casualitat. I la vaig conèixer just en el moment adequat. Recordo que en les primeres setmanes, la gent em preguntava com estava i jo era sincera, tenia por. I una frase que sovint vaig haver de sentir era: no siguis negativa pq li transmetràs al petit!. Buuuuf! Allò no m'ajudava gens.
Tot i això no vaig deixar de sentir en tot moment que el Max tenia una presencia especial a la meva vida, des de que va començar a existir dins meu. He viscut moments molt màgics, com els que es descriuen als llibres aquells que no moren mai. Coneixer a la Marina va ser un de tants. Vam parlar del bonding. De crear el vincle. Jo era reticent, perquè la idea rudimentària de "li transmetràs la negativitat" em tenia paralitzada. 

Però el seu concepte anava més enllà. Per sort.
Llavors, treballant amb ella vaig entendre la diferencia entre els comentaris "populars" i la veritable essència de crear un vincle amb el bebè que naixerà. 

No es tracta de rebutjar les pors, ni de negar els sentiments negatius "per si faran mal al petit", perquè hi son i no es poden evitar. Es tracta d'aprendre a tirar endavant malgrat la por, i d'adquirir i ensenyar al petit que habita el ventre valors com el coratge o l'esperit de superació. Així es crea un vincle real, conscient i ple. I d'aquesta manera el procés es viu amb plenitud, amb esperança i molta paciència. I també hi ha un gran espai per la felicitat.

El Max va nàixer ara fa quinze dies, descansa relaxat al meu pit mentre escric. 

Es un nen que no té cap càrrega emocional no resolta a les espatlles. Perquè hem treballat plegats per arribar fins aquí sense motxilla.
Es un nen afortunat, que té un germà gran responsable i sensible, i dos germans-estrella que brillen de dia i de nit amb nosaltres. Una mare que de vegades plora i la majoria del temps riu, i un pare fantàstic. I quan me'l miro a la cara, i penso que només fa quinze dies que ha nascut, sembla que em digui (així sense parlar, com sempre hem fet) que fa molt més temps que esta amb mi.
I ens queda tant per aprendre! Quina gran aventura!
Merci Marina per la teva ajuda!